Asseguda a la vora del riu, buscava raons per continuar en aquell hotel. Hi havia vingut amb la seva mare, en teoria de vacances, per descansar. La seva mare era exigent. Abans del viatge li havia dictat una llista interminable: la crema de nit, el vestit llarg per al sopar, les sabates vermelles. Sense protestar, ho va recollir tot de la seva habitació i ho va guardar al cotxe. Però el pitjor no era complir els seus capricis. El pitjor era com la mirava, com li parlava. —T’has engreixat? T’estàs posant massa formosa. Potser, va pensar, continuava engreixant-se per assegurar-se que ningú no es fixaria en ella. Es va inclinar i va agafar una pedra de la vora del riu. Va ficar els peus a l’aigua. Era freda, però li agradava aquella sensació que la despertava per dins. Sempre li havien fascinat les pedres: d’on venien, quant haurien viatjat fins arribar allà, polides, amb les vores arrodonides i la pell freda. En va acariciar una amb els dits i la va llançar suaument. —Segueix el te...
“Era una tarde lluviosa de otoño. Elba conducía rápido, quizás demasiado rápido, aducida por las prisas de todo el día, seguía acelerada para llegar antes a casa, hacer la cenar, duchar a las gemelas, llegar a la cama antes de las doce y quizás leer uno o dos páginas del libro que Daniel le había regalado para Sant Jordi y aún no había tenido el tiempo de abrirlo. La lluvia se intensificó y obligó a Elba conducir más despacio, la luna del coche empezaba a empañarse dificultando la visión aún más. Un perro cruzó la carretera de repente y Elba tuvo esquivarlo derrapando en la calzada mojada. El coche se paró justo delante de una marquesina de un autobús. Elba respiraba agitada, el corazón le latía con fuerza, tuvo suerte de no acabar en la cuneta. —Señora, ¿está bien? Un chico joven, moreno con una capucha y tejanos había golpeado la ventanilla preocupado por el estado de Elba. —Sí, gracias, se me ha cruzado un perro. —No, era un zorro, ha saltado de la calzada para desaparec...