Asseguda a la vora del riu, buscava raons per continuar en aquell hotel. Hi havia vingut amb la seva mare, en teoria de vacances, per descansar.
La seva mare era exigent. Abans del viatge li havia dictat una llista interminable: la crema de nit, el vestit llarg per al sopar, les sabates vermelles. Sense protestar, ho va recollir tot de la seva habitació i ho va guardar al cotxe.
Però el pitjor no era complir els seus capricis. El pitjor era com la mirava, com li parlava.
—T’has engreixat? T’estàs posant massa formosa.
Potser, va pensar, continuava engreixant-se per assegurar-se que ningú no es fixaria en ella.
Es va inclinar i va agafar una pedra de la vora del riu. Va ficar els peus a l’aigua. Era freda, però li agradava aquella sensació que la despertava per dins. Sempre li havien fascinat les pedres: d’on venien, quant haurien viatjat fins arribar allà, polides, amb les vores arrodonides i la pell freda.
En va acariciar una amb els dits i la va llançar suaument.
—Segueix el teu viatge… i sigues feliç.
Va alçar la mirada cap a l’horitzó. Aquella nit encara quedava el sopar. L’endemà tornarien a casa.
Les llàgrimes van començar a caure, càlides, silencioses, com un alleujament breu i necessari.
Aleshores va sentir una mà tremolosa sobre la seva.
—Mare… com has vingut fins al riu? Podries haver caigut.
—Volia saber si estàs bé. Darrerament et veig trista —li va dir, mentre li acariciava els cabells amb suavitat.
—Estic bé, mare. Només una mica cansada.
La seva mare va deixar la mà reposant sobre la seva espatlla. Ella va plorar com quan era petita. I la seva mare es va quedar allà, sostenint-la.
—T’estimo molt, filla. Gràcies per la teva paciència.
Va alçar la vista cap a ella, com abans, buscant consol.
—Gràcies, mare… per aquest viatge tan bonic. Ho necessitava.
La seva mare va somriure.
—Vinga, fem-nos un selfi i l’enviem a la família. Que vegin com de guapes estem.
—Espera, que em pinto els llavis. En vols?
—Tu sempre tan presumida… —va somriure ella entre llàgrimes—. T’estimo, mare.
Va treure el mòbil de la bossa i va obrir la càmera. Es va acostar a la seva mare, inclinant-se perquè totes dues sortissin a l’enquadrament.
Però a la pantalla només hi apareixia ella.
Va arrufar el front. Es va moure una mica cap a un costat.
Res.
El reflex del riu, les pedres, el cel… i el seu rostre, encara humit.
Va girar lentament el cap.
La mà que sentia sobre l’espatlla ja no hi era.
L’aire semblava més fred. Més buit.
Va mirar al voltant.
El camí per on la seva mare hauria hagut de baixar estava desert.
Aleshores ho va recordar.
L’hospital.
La trucada.
El viatge que mai no havien arribat a fer juntes.
Va prémer el mòbil contra el pit.
Va tornar a seure, va ficar els peus a l’aigua i, amb un gest lent, va agafar una altra pedra.
—Segueix el teu viatge… —va xiuxiuejar—. Jo intentaré seguir el meu.
I, per primera vegada en molt de temps, no va mirar enrere.
Marta Tadeo
Relat premiat Sant Jordi 2026
Comentarios