A la nau especial, el Fino ajustava les últimes coordenadas per aterrar a la terra. Havia rebut un missatge d’urgència quan estava a la constel•lació de l’osa major. El missatge era clar i contundent:
-¡Si us plau, si algú m’escolta que vingui a ajudar-me!
Fino tenia el deure d’ajudar a tot aquell que li demanés. Així que se’n va encaminar fins la Terra. La seva nau espacial va aterrar amb silenci a la torre més alta d’una ciutat. Era de nit i la ciutat estava adormida. Va sortir d’un salt de la seva nau i va respirar profundament l’aire. De sobte va començar a tossir.
-Uff - va pensar en Fino - ¡si que hi ha contaminació!
Va decidir tornar-se a la nau a descansar, al matí en quan el sol aparegués sortiria a fer la seva missió de rescat. Amb els primers raigs de sol en Fino es va posar en marxa. Dins de la seva nau espacial va començar a recorre els carrers de la ciutat.
En els carrers hi havien molts vehicles, quasi tots de quatre rodes i tots treien fum pel seu darrera. A dins uns éssers menuts els conduïen amb cara de pocs amics.
-Pii,pii- ves més ràpid- li va cridar un camioner al Fino.
Ell es va apartar i un altre cotxe se’l va posar al darrera.
-Piii,piiiiiiiiiiii! La botzina del cotxe el va sobresaltar. No t’estiguis aquí quiet, -li va dir una dona.
En Fino es va atabalar i va decidir enlairar-se.Va pensar que era molt complicat parlar amb els humans desde la seva nau i va decidir anar caminant per veure si així li resultava més fácil. Va deixar la seva nau a dalt de la torre i es va disposar a baixar.
Un artefacte elèctric pujava i baixava de manera més ràpida. Va premé el botó i va esperar a l’ascensor. En quan l’ascensor es va obrir va entrar decidit, a dins hi havia una dona amb un gosset
-Bon dia- va dir en Fino.
La senyora ben estirada no el va respondre i va enlairar més al seu nas.
-Bon dia - va dir en Fino al gos.
-¡Guau, guau!- va respondre gustos el gosset removent la cua en senyal de salutació.
Les portes de l’ascensor es van obrir i la senyora va estirar el seu gos i va marxar enfadada.
En Fino es va quedar confós.
-Bé - va pensar - potser aquesta senyora tenia un mal dia.
En quan va sortir al carrer un munt de gent caminava de presa a munt i avall.
- Disculpi- es va adreçar en Fino a un senyor.
El senyor va continuar el seu camí sense adornar-se'n d’ell.
-Perdoni,- li va dir a uns nois que hi passaven a prop.
Aquests van continuar caminar i xerrant entre ells i quasi bé el trepitgen i tot.
Un nen que anava de la mà de la seva mare, el va assenyalar i va exclamar cofoi:
-Mira mare un extraterrestre!
La mare el va estirar de la mà tot dient-li:
-No diguis tonteries, els extraterrestres no existeixen.
-¡Què si mare, que si! Va insistir el nen i va començar a plorar.
-¡No diguis bajanades fill, anem que fem tard!.
En Fino es va quedar també molt trist. Es va adonar que el senyal d’urgència requeria una solució, però ningú li explicava que hi passava a la Terra. L’aire estava contaminat, ple de vehicles invadint els carrers, fent molt de soroll i treient fum. Les persones tenien un aire enfadat i tenien tots molta presa.
Què hi passava? Per què no hi miraven els humans? Quina pressa tenien? A on anaven?
Confós i trist cap a la tarde en Fino va asseure al banc d’un parc. Davant seu uns nens jugaven feliços entre ells. Un nen jugaba tranquil amb la sorra quan tot d’una va aixecar el cap i va mirar en Fino.
-Vols jugar en mi? -va preguntar el nen a Fino
-I tant –va respondre en Fino
Es va asseure al seu costat i va començar a jugar amb ell. Amb una mà va agafar una pala, amb l’altre el cubell i amb la seva tercera mà una estrella de mar.
-Tens tres mans! - va dir el nen a en Fino.
-Si –va respondre- i tú en tens dues de mans.
El nen es va mirar les mans i van riure plegats.
-Et puc fer una pregunta? - li va dir en Fino al nen.
-Si, digues- va respondre el nen
-Per què els que són més grans que tú estan sempre enfadats i sempre corren?
- No ho sé,- va dir el nen trist. La mare de vegades està molt trista i ni em veu. Ahir per la nit li vaig demanar ajuda i ni em va sentir. Llavors li vaig cridar :
Si algú m’escolta que vingui a ajudar-me!!
En Fino es va posar d’en peus sorprès de las paraules del nen.
-Així -va dir en Fino- vas ser tú el que em va cridar. Vaig sentir el teu senyal a la meva nau espacial i per aquest motiu soc aquí.
-Que bé -, va dir el nen. Em pots ajudar? Pots fer que els grans no tinguin sempre tanta presa i que somriuen feliços.
-Penso que tinc la solució -,va dir en Fino. Aquesta nit m’enlairaré amb la meva nau espacial i llançaré un raig supersònic a la ciutat.
-Però no ens facis mal -, va dir el nen preocupat.
-No, no us faré mal. El raig està compost d’espurnes de felicitat, cors de pau i estrelletes d’amor.
-Què et sembla?- va preguntar en Fino.
-Fantàstic- va respondre el nen.
Quan es va fer fosc, en Fino es va enlairà i va carregar els seu armament, amb espurnes de felicitat, cors de pau i estrelletes d’amor. Va apuntar a la ciutat i li va donar la màxima potència .
El raig va ser tan poderos que no només va impregnar la ciutat sino tot el món. Millons de cors, estrelletes i espurnes van caure del cel, omplint els cors de les persones.
En Fino va somriure i feliç va posar les coordenades per marxar a casa seva.
Des d’una finestra va veure el nen abraçat a la seva mare. Ell el va mirar i li va dir:
Moltes gràcies Fino, era just el que volia!!
Autora: Marta Tadeo
Ilustració: Jesús Ángel Agustin
Comentarios